Un país Occità

La complexa orografia de la Val d’Aran ha estat la seva gran frontera natural amb la Península Ibérica. Amb gairebé una meitat del territori per damunt dels 2000 metres d’alçada i un clima atlàntic que fa que durant diversos mesos a l’any els seus ports de muntanya estiguin coberts per una gruixuda capa de neu, la Val d’Aran va viure pràcticament aïllada fins el 1948, any en que es va inaugurar el túnel de Vielha, que la va apropar definitivament a la resta de Catalunya. En canvi, per l’altra banda, les aigües que flueixen cap al nord del riu Garona són també les portes per les quals la vall ha mirat sempre cap a França i el pont amb la cultura occitana del sud francès amb la que, al llarg de la història ha estat especialment lligada.

Terra d’influències

Des de l’Edat de Bronze, època en que daten els seus primers habitants, a les terres araneses han deixat petjada civilitzacions i pobles molt diversos a través d’un patrimoni artístic i cultural únic i de gran riquesa. Alguns jaciments de gran bellesa del Naut Aran –principalment a la zona del Plà de Beret– i altres restes funeràries trobades dins l’àmbit del Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici, ho testimonien.

Ja al segle III a.C., l’historiador grec Polibio parlava de l’existència d’una tribu autòctona anomenada Arenosi, mentre que l’origen de la llengua que avui coneixem com aranès, cal buscar-lo al segle I a.C. També en aquest període l’emperador Pompeyo Pompei annexiona total la Vall del Garona com a territori pertanyent a Roma. Algunes interessants restes d’aquest període romà poden contemplar-se al voltant de les aigües termals dels municipis aranesos de Les, Arties y Tredòs. Juntament amb els vestigis arquitectònics queden també, i de forma especial, els lingüístics ja que l’idioma local d’origen basc d’aquell moment, conegut com a gascó, es barrejà amb el llatí dels romans donant com a resultat l’aranès que , amb la lògica evolució, ha persistit fins avui.

santa-maria-arties

Les esglésies romàniques, són testimoni de la cristianització que va experimentar la Vall després de la caiguda de l’imperi de Carlemany (Santa Maria d’Arties)

La cristianització de la Val d’Aran també va ser intensa. Una bona mostra en són les restes que es conserven de l’època Paleocristiana trobats a Garòs, el jaciment del qual segueix essent avui objecte d’investigació i del qual se’n pot veure un fragment al Camin Reiau a la seva entrada al darrera de l’església parroquial del poble. Les esglésies romàniques, moltes d’elles amb fases afegides a l’època gòtica, renaixentista i barroca, són també testimoni de la cristianització que va experimentar la Vall després de la caiguda de l’imperi de Carlemany.

Sense feudalisme i amb autonomia

Els segles XI i XII van ser de gran intensitat per a la Val d’Aran. Després de molts intents d’invasió per part de pobles estrangers, a partir del segle XIV nobles francs i hispans s’enredaren en lluites i disputes amb el fi de governar la Vall amb fórmules feudals i el suport de reis i senyors. No obstant, els aranesos pogueren mantenir el seu sistema d’autogovern, el Conselh amb una divisió territorial pròpia basada en els terçons (terços) i els seus corresponents conselhèrs (representants) i el Síndic d’Aran, i un sistema de terres comunals on la casa i la família eren la base de l’organització social i econòmica.

Malgrat els molts vincles culturals que els unien a França, els aranesos decidiren voluntàriament quedar-se al costat de la corona Catalano-aragonesa ja que els seus reis reconegueren i respectaren la seva organització administrativa mitjançant diferents tractats i documents., especialment amb Era Querimònia –veritable carta magna d’Aran- de Jaime II, a finals del segle XIV. Així va ser com el feudalisme mai va arribar a quallar a la Val d’Aran, com tampoc ho va fer cap altra llengua que no fos la variant gascona de la llengua d’oc o Occità que es parla actualment, i que va evolucionar directament del llatí, però en paral·lel i independentment de la llengua d’Oil, que derivaria en l’actual francès..

La història no oblida

Durant segles la casa aranesa ha estat la base de l’economia i l’organització administrativa sempre va estar en mans dels propis aranesos, fins i tot a l’època absolutista de Felipe V que al 1717 no la va incloure al Decret de Nova Planta. Malgrat tot, i després de pagar un al preu, els aranesos van mantenir els seus privilegis, amb la imposició del tribut Galín Reiau que tenia que pagar cada casa sense excepció.

Cent anys més tard, la Val d’Aran viuria una altra invasió, la de 1810 en mans de Napoleó Bonaparte. El 1815, el rei francès Lluis XVII la retornaria a la corona espanyola per tal que la regenta abolís els privilegis que els aranesos havien aconseguit conservar amb molts esforços des de feia segles i inclogués la Val d’Aran a la nova província de Lleida.

Els anys successius foren també turbulents. Dues repúbliques i dues dictadures assotaren també la Val d’Aran: l’anomenada Dictablanda de Primo de Ribera i, després de la Segona República, la dictadura del General Franco. En aquests períodes els privilegis conquerits durant segles es perderen en els avatars de la Història. Però els aranesos no oblidarien la seva lluita i els seus drets històrics…

Amb l’arribada de la Democràcia, els prohoms persones encarregades de vigilar l’actuació de les diferents administracions araneses- no dubtaren en reivindicar de nou els seus privilegis i al 1979 es va reconèixer “el fet diferencial” de la Val d’Aran. Però no serà fins a 1990 quan es recupera el sistema administratiu propi aranès, amb els sis conselhèrs (un per cada terçon) y el Síndic, aquest cop escollits democràticament mitjançant el vot i el sufragi universal.

El 7 de juny de 2009, coincidint amb el 25 aniversari de la restitució del Conselh Generau d’Aran i de la seva organització administrativa, es va presentar a la Conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya la proposta de la Nova Llei d’Aran, que aprofundeix en les actuals competències del govern autonòmic aranès.