UN PAÍS DE LLEGENDES
Passejar pels pobles i enclavaments de la Val d’Aran encantarà el visitant no només per la bellesa dels seus paisatges sinó també per las magnífiques llegendes que perviuen, algunes d'elles envoltades d'una certa ficció i altres de ben reals, que acaben convertint l'experiència en quelcom màgic. Moltes d'aquestes llegendes i creences s'han recollit en les tradicions i danses araneses més populars, que se celebren cada any sota l'expectació de visitants i turistes que queden captivats pel seu sabor genuí, com la crema de l'Haro o del Taro a las festes de Sant Joan.
El cicle anual de les estacions és l'origen de moltes celebracions, i el final de l'hivern ha estat sempre un esdeveniment molt celebrat, ja que anunciava el final del fred i de les penúries. La incipient primavera era portadora d'una visió optimista i alegre del món i donava pas a una festa molt estesa per tots els Pirineus i molt arrelada també dins la cultura gascona en general. La primera festa popular que se celebra a l'Aran és la del Magràs, per carnaval, i durant la primavera i l'estiu cada poble celebra la seva festa major i algunes romeries que es conserven, com la de Bossòst o la de Montgarri. La crema de l'Haro (a Les) o del Taro (a Arties) per Sant Joan s'emporten la popularitat, que no superen tampoc las fires de ramaderia que tenen lloc ja a la tardor, com la de Vielha, la de Les o la de Salardú.
Les danses i balls que s'organitzaven a l'Aran durant la segona meitat del segle XIX eren nombroses i diverses, i moltes d'elles se segueixen ballando actualment. La més popular és l'Aubada, ja que cada poble en té una, i és una dansa en què els nois festegen les noies. Però també són molt coneguts i de belles coreografies el Balh Plan de Canejan; el Balh Cerdan; el Balhano; el Son; la Borrèga; Trauessada; la Castaña; el Cadrilh; la Pòlca Piquè; la Giga; el Rondèu; el Rigodon; el Tricotèr; el Puntet; la Masurca,; la Escotisha; el Balh de Garròts; el Balh de Tòchos; el Balh de Jan i el Balh der Os. La cultura gascona queda patent en l'ús d'instruments com el bramatopin, l'acordió diatònico o el ‘bot’ (sac de gemecs, de la família de la gaita)..
ERULET I LA MÀGIA DEL FOC
A Les i a Arties respectivament, es conserva la tradició de cremar un avet la nit més llarga de l'any, la del solstici d'estiu, en vigílies de Sant Joan, i se tracta d'un costum mil·lenari que es va cristianitzar, però amb origens que se situen en una tradició cèltica. La llegenda conta que en crear-se el món, un gnom anomenat Erulet fou rebutjat tant al cielo como a l'infern por malvat, i va quedar atrapat a la Vall, i des de llavors els veïns escampen els encenalls encensos de l'Haro per carrers i camins, i ballen al seu voltant al so dels acordions, per tal de foragitar aquest mal esperit. Tot i que l'explicació de la crema de l'Haro o del Taro que fa la tradició cèltica és que el foc del tronc fertilitza la mare terra i amb això auguren bones collites.
LA ROCA DELS 9 FORATS
L'itinerari que arrenca al final del carrer on actualment està situada l'Oficina de Turisme de Vielha i puja, en paral·lel al riu Nere, cap el Port de Vielha por sobre del túnel, també està envoltat en una llegenda que explica la dedicació de l'església parroquial a Sant Miquel. Conta la tradició oral que en aquest camí es trobaren el diable i l'arcàngel Sant Miquel i es disputaren el domini de la Vall, per la qual cosa pactaren jugar-se'l a sorts. Decidiren tirar pedres a la paret muntanyosa de davant (per on actualment passa la N-230) y gunayà l'arcàngel per 9 a 1, quedant la Val d’Aran sota la custòdia celestial. Els aranesos dedicaren per això la seva parròquia a Sant Miquel.
LA MALEDICCIÓ DE LA MALADETA
El massís de la Maladeta i l'Aneto estan íntimament lligats a la Val d’Aran i des de l'Artiga de Lin o pels camins de la serra d'Horno es pot arribar a bonics però durs itineraris a peu. En altres temps els pastors van saber aprofitar bé les bones pastures que rodegen aquest bonic entorn natural, i es conta que un viatger li va demanar un lloc on resguardar-se i menjar per reposar forces a un pastor que pasturava les seves ovelles a les faldes de la Maladeta. Però aquest li va respondre que si volia protegir-se del fred i la pluja es posés sota d'una pedra, a la qual cosa el viatjant va respondre que seria ell i les seves ovelles qui es convertirien en pedra. Des de llavors l'Aneto va quedar per sempre cober de neu, i asseguren que a sota estan enterrades les estàtues de pedra, i que aquell viatjant era el mateix Déu.
EL GEGANT MANDRÓNIUS
Altres llegendes de la Vall tenen indicis que hi ha alguna cosa de veriitat en elles, com la del Gegant Mandrónius, que asseguren que lluità contra els romans invasors, vivia amagat en una cova a les rodalies de Betlan, i acabà els seus dies a Garòs on ordenà els seus homes que cavessin la seva fossa. A mitjans del passado segle XX un veí de la zona que cavava per sembrar patates trobà les restes d'un esquelet de gran estatura, i asseguren que durant anys la imponent torre de l'església de Garòs guardà la calavera que s'atribuí al Gegant Mandrónius. Alguns guies aranesos inclouen en els seus itineraris culturals la visita a la cova on visqué el bondadós Gegant Mandrónius, y expliquen detalls de la seva bonica història.
ELS AMANTS DE BAUSEN
Però la llegenda més bella que conta la gent gran de la Vall fou real como la mateixa vida i esdevingué a Bausen (Baix Aran) a principis del segle XX, quan l'Església encara tenia un gran poder sobre la vida dels feligresos. Els anys vint, dos joves d'aquest bonic poble es van enamorar tan tendrament que van captivar els seus veïns, que admiraven profundament l'amor que els dos promesos es professaven. Un dia van decidir casar-se, però el capellà els va exigir una gran quantitat de diners com a ‘dispensa’ pel fet d'estar emparentats, encara que fos un parentiu llunyà, i no va cedir a les súpliques dels dos enamorats. Aquests van decidir seguir amb el seu amor i viure junts, fins que Teresa emmalaltí i va morir amb només 33 anys, i tampoc llavors el capellà accedí a donar-li santa sepultura al cementiri del poble. Davant la desesperació d'ell i amb gran indignació, tots los veïns sense cap excepció, cavaren una altra fossa i l'enterraren amb tota dignitat al cementiri civil on reposa, i on cada any el fill fruit de l'amor que van viure diposita flors fresques.