Situada al Pirineu central, la Val d’Aran té una extensió de 620 km² i el 30 % del seu territoriper damunt dels 2.000 m d’altitud. Limita al nord amb França (Arieja), al sud amb l’Alta Ribagorça i l’Aragó, a l’est amb el Pallars Sobirà i, a l’oest, novament amb l’Aragó (Benasc) i França (Alta Garona). Aquesta singular vall de vessant atlàntica, té el Garona com a riu principal, el qual s’obre pas per terres aquitanes per desembocar a Bordeus (França).

Les altes muntanyes que envolten la Val d’Aran formen una barrera natural que en condiciona, no només la climatologia sinó també les seves relacions amb altres pobles i la seva pròpia història. Durant segles, les aigües de la Garona cap a França, pels relleus més suaus del Baix Aran han estat del seu únic pont amb l’exterior, fet que ha mantingut i consolidat la llengua i la cultura occitanes en aquest territori integrat administrativament a Catalunya.

Una altra mostra de l’estreta relació amb el país veí, és el privilegi de la Querimònia, que li va ser concedit pel rei Jaume II a canvi de la seva integració a la corona Catalano-Aragonesa. Mitjançant aquesta prerrogativa, es respectava la seva autonomia organitzativa i administrativa, amb els seus ‘conselhers’ i el seu ‘Síndic’. També va permetre que la Val d’Aran fos administrada eclesiàsticament pel bisbat de Comenge (França) fins a finals del segle XVIII.

La inauguració de la carretera del port de la Bonaigua el 1924, va ser un primer pas en la comunicació amb  Catalunya, donat que fins aleshores els ports de muntanya que comuniquen la vall amb Catalunya i Aragó eren inaccessibles durant l’hivern i molt difícultosos la resta de l’any. Però no va ser fins l’any 1948 que el túnel de Vielha va obrir pas als vehicles i va permetre així una comunicació amb el territori espanyol durant tot l’any.