A més dels populars circuits curt i llarg del circ de Colomèrs, proposem aquesta volta “intermitja” pel què fa la distància i desnivell a recórrer. L’itinerari ens permet fer una bona descoberta d’estanys i contemplar de ben a prop els imponents tucs que delimiten el circ. Si bé al llarg del recorregut la dificultat tècnica és baixa i el terreny simple, recomanem fer aquesta volta amb bon temps i visibilitat, per orientar-nos millor i gaudir del paisatge espectacular que ens rodejarà en tot moment.

Si hem pernoctat al Refugi, ens caldrà retrocedir fins a l’antic refugi i creuar la presa. Ens adrecem en direcció est per guanyar el Coret de Clòto. No descendim cap als estanhs de Clòto que veiem a davant nostre, si no que ens dirigim en direcció sud cap a l’estanh Long. Seguim remuntant la vall, passant per l’estanh Redon fins el destacat estanh Obago, amb la impressionant cara i canal nord-oest del Tuc de Ratèra com a teló de fons. Aproximadament a la meitat de la longitud d’aquest estany, allà on hi ha una petita península, virem en direcció oest per remuntar una valleta que ens dóna accés en un altiplà amb els estanhs des Gargolhes i des Cabos en primer terme. Continuem en direcció oest, amb petites pujadetes i baixadetes, passant vora el petit estanh Plan i tot seguit Garguilhs de Jos fins l’Estanh Mòrt. Des d’aquí, prenem la traça que ve de la Coma deth Pòrt de Caldes i que en poca estona i direcció nord ens retorna al Refugi de Colomèrs.

A l’extrem nord-oest de la Vall d’Aran, penjat en un vessant solà, trobarem el petit i tranquil poble de Bausen, darrerament més conegut i freqüentat pel centenari de la història tant bonica com real dels amants de Bausen. Tot i situar-se a escassos 900 m i una orientació assolellada, quan arriben les nevades més abundoses i fredes de l’hivern, Bausen i la seva muntanya acumulen neu amb facilitat. Si tenim l’ocasió d’enganxar un dia de cel blau després d’una bona nevada, podrem realitzar amb raquetes de neu la ja clàssica volta del bosc de Carlac.

Des de l’aparcament, pugem a la part alta del poble i prenem el camí que surt en direcció est cap a l’ermita de Sant Roc. Aquí ens desviem pocs metres de l’itinerari per fer una merescuda visita al cementiri del civil, escenari de la llegenda, i admirar les boniques vistes del Baish Aran que es poden veure d’aquest punt. A Sant Ròc reprenem el camí indicat amb marques vermella i blanca de GR que surt flanquejant sense guanyar pràcticament alçada en direcció nord-est per damunt el nucli de Pontaut i la vall principal de la Garona. El camí s’endinsa dins la bonica fageda i comença a guanyar metres progressivament, ara en direcció nord-oest. Com més avancem cap a l’obaga, els arbres són cada cop més grossos, vells, retorçats i espectaculars. Creuem el barranc de Carlac per una passarel·la de fusta i més amunt el camí fa un gir pronunciat per tornar a creuar el mateix barranc. Continuem pel camí sense pèrdua, ara en direcció sud, fins que de manera sobtada sortim del bosc a l’indret anomenat Coret de Pan, el punt més alt de l’itinerari. Bausen ens queda a sota però encara no el veiem. Comencem a baixar entre prats fins que trobem les primeres bordes. El camí continua avall, fent diverses llaçades, fins arribar al poble per la seva part alta.

A l’extrem nord de la Vall d’Aran, la vall de Toran és sense dubte la més salvatge de totes. Malgrat que l’altitud dels seus cims és modesta i la cota del seu accés principal – el Refugi dera Honeria (1.008 m) – és força baixa, la seva marcada orientació nord permet normalment al cor de l’hivern lliscar des del mateix refugi. Ens caldrà però aproximar llargament per pista i antigues tiraderes de fusta. En sortir del bosc, ens apareixerà un terreny sorprenentment alpí i indòmit. El Tuc de Betlan és l’ascensió amb esquís més assequible dins de l’aventura que sempre implica endinsar-se a Toran a l’hivern.

Des del mateix Refugi dera Honeria, prenem el camí indicat com a GR-211-3 que enfila pel marge dret del Gotèr de Comatroja. Així ens estalviem les primeres marrades de la pista. La reprenem a cota 1.100 m, i després de creuar els Gotèrs de Bredreda, Comatroja i Arbaet en diversos revolts obacs, continuem uns 2 km fins a cota 1.361 m, on trobem una ròssec evident que puja a l’esquerra de manera forta. La prenem i remuntem el bosc fent algunes zigues-zagues. Aquest tram pot ésser perdedor, ja que la ròssec és cada cop menys evident. Com a a referència hem d’anar a sortir a la clariana de bosc més baixa (cota 1.700 m) de l’indret anomenat Es Cobos. Seguim guanyant metres per les clarianes en direcció sud i de seguida atenyem Es Cobos, un bonic circ delimitat a l’oest per la Sèrra de Peirahita i l’escarpada cara nord del mateix Tuc de Betlan. Sense haver-hi un itinerari evident, cal que busquem el millor pas per guanyar la Serra de Peirahita, vigilant les acumulacions i cornises que s’hi solen formar, i ja no abandonem l’aresta o llom cada cop més ample fins al cim. Fer atenció al tram de pendent més dret del vessant oest de la Serra de Peirahita, aquí estarem exposats a una caiguda amb conseqüències. El Tuc de Betlan és per dalt una ampla esplanada, en contrast el complex terreny que l’envolta per totes direccions. La seva posició més al nord respecte la resta de muntanyes de l’obaga de Toran el converteix en un mirador excel·lent. Si és la nostra primera incursió hivernal al Tuc de Betlan, farem el descens i retorn al cotxe pel mateix itinerari d’ascens.

El refugi de Saboredo dóna accés al circ de Saboredo, situat a la capçalera de la vall de Ruda, amb la seva destacada forma en “U”. Com passa amb l’accés a Colomèrs per la vall d’Aiguamòg, l’accés a Saboredo per la vall de Ruda, sense ser complicat tècnicament, és una excursió de llarga distància i que transcorre pel fons de vall amb alguns trams exposats a possibles allaus que caldrà fer atenció. Paisatgísticament, endinsar-se a la vall de Ruda amb les muntanyes nevades és un espectacle, i si podem pernoctar al refugi – guardat des de començaments de febrer –, tindrem temps el dia següent per realitzar alguna ascensió a algun dels tucs o pics que tanquen el circ o guanyar algun dels colls que comuniquen Saboredo amb els sectors veïns de Colomers, Amitges o Gerber dins del territori del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i la seva zona perifèrica.

Passat el nucli de Baqueira, cal baixar al fons de la vall de Ruda. Generalment arribarem amb cotxe fins la pista d’accés al Pontet de Ruda. Creuem el Pontet i comencem a remuntar la vall de Ruda seguint la pista que transcorre pel vessant ombrer. Al llarg de 4km fins el Pont de Locampo estarem exposats sota les Pales de Ruda, que en ocasions de fortes nevades o fusió acusada, poden desencadenar allaus que arriben a afectar la pista. Al Pònt de Locampo creuem al marge dret del Riu, i seguim remuntant la vall. Ara estarem exposats sota les pales i canals d’allaus ben definides amb orientació oest que davallen del sector dels Tres Pics. Aquestes també són perilloses durant o poc després de nevades importants o en períodes de fusió accentuada, en què poden afectar la pista fins al riu.

La pista s’endinsa al bosc i després de fer algunes marrades s’acaba just al nivell de les instal·lacions hidroelèctriques. Seguim pel camí d’estiu, superem una primera barra rocosa i arribem a la Pleta de Saboredo. Cal remuntar per l’esquerre una segona barra rocosa i per uns plans més suaus arribem al refugi.

Des d’Arties prenem la pista de Valarties, que segons les condicions (consultar l’estat de les pistes forestals), podrem arribar fins l’aparcament del Pònt deth Ressèc, a 9 km d’Arties.
Des d’on haguem deixat el cotxe, seguim la pista pel fons de vall fins el Pontet de Rius. Passada la cruïlla de la pista vers Loseron i fins el Pontet de Rius, aquesta part de l’itinerari està exposada a la caiguda d’allaus que davallen per les canals d’orientació nord-oest des de la part alta del Montardo, mil metres més amunt. Aquestes purguen amb freqüència en situacions de fortes nevades o períodes de fusió acusada.

Des del Pontet de Rius, l’itinerari més segur és pujar pel camí d’estiu senyalitzat com a GR-11 i que surt del costat de la cabana. Remuntem per dins el bosc, sempre al marge esquerre del riu dera Restanca. En sortir del bosc, ja veiem la presa i tan sols ens queda creuar-la per arribar al refugi.

L’accés per la “pala Messilla”, a la dreta hidrogràfica del riu dera Restanca, està molt exposat a la caiguda d’allaus naturals, també provinents de la part superior del Montardo, per nevades abundants o fusió accentuada, sobretot a partir de migdia. Per això, recomanem emprendre aquest itinerari només com a opció de descens, si anem amb esquís i estem segurs que la neu es manté estable a l’hora que passem. Si anem amb raquetes o a peu, és millor que fem el descens pel mateix itinerari d’ascens.

Colomèrs, situat a la capçalera de la vall del riu d’Aiguamòg, a l’extrem sud de la Vall d’Aran, constitueix la concentració d’estanys més important del Pirineu. A l’estiu és un dels destins de senderisme més populars. A l’hivern, la presència de neu des del fons de vall dificulta el llarg accés. Per això, podem plantejar la sortida en dos dies pernoctant al nou Refugi de Colomèrs, amb una part d’accés lliure de desembre a febrer, i obert a partir d’aleshores fins la primavera. Des del Refugi, les possibilitats són nombroses: des de voltes entre els estanys fins a una varietat d’ascencions de diversa dificultat. Els importants Pòrt de Caldes, Colomèrs i Ratèra, i Còth de Sendrosa connecten aquest refugi amb altres refugis dins el territori del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Durant l’hivern la pista d’accés als Banhs de Tredòs queda tancada a la Bòrda de Montadí. Des de l’aparcament, seguim la pista en direcció als Banhs de Tredòs, estalviant algunes marrades abans del bosc. Des dels Banhs (a la primavera quan la neu ja ha remuntat de cota, es reobre l’accés en cotxe fins aquí), continuem per la pista que passa per sota les evidents i atractives canals del Tuc de Sendrosa. Aquestes canals poden ser perilloses i evitarem exposar-nos-hi després de fortes nevades o en situacions de fusió per calor o pluja, quan les allaus sovint arriben a tallar la pista. Creuem l’Arriu d’Aiguamòg pel Pònt dera Montanheta, i seguim per la pista o bé de nou podem estalviar unes marrades fent drecera. On trobem la senyal direccional del refugi de Colomèrs (cota 1.975 m), deixem la pista per seguir el camí d’estiu que remunta el barranquet pel seu marge dret fins l’estanh dera Lòssa. Creuem pel pontet de fusta i continuem remuntant el barranc. En poca estona atenyem la presa de l’Estanh Major de Colomèrs. La travessem per accedir a l’antic refugi de Colomèrs des d’on ja veiem el nou refugi. Voregem l’estany i de seguida arribem al nostre destí.

Lluny dels sectors més concorreguts i populars del Naut i Mijaran, des del pas fronterer del Portilhon al Baish Aran, podem accedir a un sector de muntanyes de marcat clima i paisatge atlàntic. Durant els mesos centrals de l’hivern hi trobarem un bon mantell de neu en un terreny herbós i poc abrupte ideal per iniciar-se en la muntanya hivernal. Al sortir del bosc i guanyar la carena, les vistes de la francesa vall de la Pica amb els Pics de Sauvaguarda i Mina són impressionants, amb el Pic d’Aneto i les Maladetes elevant-se per darrera.

Aparquem a l’inici de la pista que mena al Còth de Baretja o en cas d’haver-hi massa neu, al mateix Portilhon i caminem uns metres a la vora de la carretera fins l’inici de la pista. Si no ens volem complicar en l’itinerari, seguirem sempre per la pista amunt fins sortir a la cabana deth Cap deth Bosc. Si el gruix de neu és suficient per tapar arbusts i troncs, i volem estalviar algunes marrades i força distància, des de la corba adjacent al Plan des Bruishes podem sortir de la pista i traçar per dins el bosc en direcció sud. Anirem a sortir al final de la última recta de la pista poc abans de la cabana deth Cap deth Bòsc. A partir d’aquí, ja no seguim l’itinerari de la pista, si no que continuem per la part central de l’ampla coma fins guanyar el Còth de Baretja, amb dos cabanes, una al costat aranès i l’altra al costat francès. Virem a est i remuntem sense complicacions els 300 m de l’ampla i suau pala cimera fins el mateix Tuc d’Aubàs. Farem la tornada pel mateix itinerari d’ascens.