Un pas per una de les Valls més salvatges de la Val d’Aran ens permet imaginar com transcorria la vida en aquest lloc fa tan sols uns anys. Va arribar a allotjar 9 nuclis dels quals en prevalen 4 d’habitats tot l’any. Els seus camins s’utilitzaven com a via principal de contraban. Era també la sortida més ràpida cap a França del mineral que s’extreia des de les mines de Liat a 2.300 m d’altitud, per una línia de cable aeri de 14 km, fins a Pontaut. Es transita pel camí vell que uneix els pobles de Porcingles, Canejan i Pontaut. Un flanqueig amb gran riquesa de vegetació on destaquen freixes, roures, aurons, til·lers o cirerers, i arbusts com ginesta, esbarzers, falgueres, aranyoners o rosers silvestres. És un magnífic mirador sobre Era Llana de Les i el massís de La Maladeta, de manera que contrasta amb el bosc de faig, avet i pi negre als pendents del Monlude, que s’aixeca al vessant oposat a la Vall de Toran. En aquesta vall es pot escoltar el peculiar cant del gall salvatge o la ” brama ” el ronc d’aparellament del cérvol.

Recorregut detallat:

A Porcingles comença el recorregut. Des de l’indicador del G-211 se segueix cap a l’esquerra direcció Canejan. El camí ben traçat, sembla capitonat per l’herba que creix i va ser camí de carretes empedrat i equipat amb murs de contenció. Flanquegem la muntanya. Aquesta part és poc accidentada, fins a entrar per dalt al poble de Canejan ( marques de GR o de Pr). Travessem el poble per la carretera d’accés fins a trobar a la dreta el Carrèr dera Carrèra, que indica el camí, antany empedrat, en direcció a Pontaut. Emprenem el fort descens per l’anomenada Còsta de Canejan, tot salvant un desnivell de 300 m amb més d’una trentena de “marrecs”. S’arriba fins a un ” santet ” i un abeurador i, més endavant al “bocard” i les antigues edificacions mineres. Finalment, per la carretera, arribarem a Pontaut.

Recomanem:

A Canejan, la visita al poble i el mirador, amb vistes panoràmiques sobre Era Llana de Les i el massís de la Maladeta. Apropar-se fins a l’encantador poble de Sant Joan de Toran i Era Honeria, habilitat com a refugi de muntanya.

Curiositats:

S’anomena “marrecs” a les corbes dels camins que traçaven per salvar els forts desnivells del terreny. Els “bocard”, eren els safareigs de mineral on dones i nens treballaven en la dura tasca de separar el mineral útil de la “ganga”, roca inservible. L’església, que ha sofert diverses reformes, està dedicada a Sant Sernilh. Segons la tradició, aquest sant va ser un dels primers en predicar el cristianisme en aquestes terres. Diuen que era un curandero amb poders per guarir, dedicat a fer el bé. Tots els que es dedicaven a les arts curatives el tenien com a patró.