

A la Val d’Aran, entre cims i valls, les dones van teixir la vida amb mans àgils, paraules sàvies y una fortalesa silenciosa.
Aquest itinerari ret homenatge als antics oficis que practicaven: teixir, curar, pastar, cuidar. Tasques invisibles, però essencials.
Amb cada pas, descobrireu el llegat de les persones que van contribuir a la vitalitat de la vall. Perquè en els seus gestos quotidians viu la història profunda d’aquesta terra..

1. Rentadora
Dia de bugada. Feina essencial i invisible reservada a les dones. I a l’hivern, perquè a l’estiu sobrava feina i faltava temps. Aigua calenta i cendra a casa. Al safareig, aigua gelada i sabó. Un sol dia de celebració feia lluir la nostra feina. Fos Festa Major o Mare de Déu d’Agost. La resta de dies passava desapercebuda, però era cabdal. Les dones ens hem encarregat de posar ordre a les llars i de fer la neteja. Els safarejos ens han servit d’espais de treball, però també de complicitat. Netejant hem creat vincles amb les dones de la comunitat. Aquí i així hem escoltat i hem estat escoltades. «La neteja de la casa era com la de l’ànima: es feia cada dia, en silenci, amb esforç, sense esperar premi». Dolores Medio, escriptora asturiana.

2. Mestra
De mestra, se n’és. És vocacional. Tot i això, abans era una feina reservada als homes, ja que només ells tenien accés a l’educació. El nostre paper era educar a les cases, transmetent coneixements i valors, explicant i donant exemple. Ajudant a créixer. Per sort, la societat va canviar, vam accedir a l’ensenyament i vam poder ensenyar. «Qualsevol ajuda innecessària és un obstacle per al desenvolupament». Maria Montessori, pedagoga italiana.

3. Filadora
L’orgull de les filadores era fer una feina que era una mica màgica: transformar la llana de les ovelles en fil, i el fil, en abric. Un joc diví amb un dels fruits de la Mare Natura, la llana, i el control del Pare Temps, la paciència. Un procés que encara avui es pot conèixer en llocs com ara la Fabrica dera Lan de Vielha. Nosaltres, les filadores, amb la destresa dels nostres dits, protegíem els habitants de la vall durant l’hivern. «Filar, com viure, exigeix paciència, i cada fil és un bocí de temps». María Zambrano, filòsofa malaguenya.

4. Pagesa
A la primavera, la feina de qui treballa i espera. A l’estiu, recollir, sigui cereal o lli, i preparar el niu. A la tardor, preparar conserves i embotits. I a l’hivern, segueix la feina de portes endins. Diuen que no tothom pot conviure amb la incertesa i seguir treballant cada dia. Diuen que l’agricultura de subsistència només la fa qui és capaç de subsistir en les condicions més dures. Diuen que les dones que sempre tenim la capacitat de tornar-nos a aixecar som el pal de paller de les nostres bordes. «La natura és inesgotablement sostenible si la cuidem. És la nostra responsabilitat universal passar una terra sana a les futures generacions». Sylvia Dolson, naturalista canadenca.

5. Pastora
Una persona pertanyia a una família, a una casa. Les seves accions i decisions tenien una repercussió col·lectiva. Era com una ovella que havia de seguir el ramat. A les cases, es mirava pel bé de les persones, però també pel dels animals. El bestiar era la base de l’economia i calia tenir-ne cura. Tant a les cases com al poble, les dones eren i són una peça clau en la cadena de mantenir el bestiar sa i estalvi. «Cuidar és un art ancestral, profundament humà i profundament femení, que s’aprèn veient altres dones com estimen en silenci». Marcela Lagarde, antropòloga mexicana.

6. Rentadora de mineral
A la mina, el silenci no existeix i cada so té una resposta. A la mina hi ha foscor, però per sort hi ha llum a fora. A la mina, cada feina en comporta una altra. I la nostra, la de les dones, era l’última de les tasques. Érem als bocards (‘molins de minerals’) d’Es Calhaus, de Bossòst i de Pontaut, netejant el mineral i eliminant-ne les impureses. Perquè a la mina, cada mà compta. «A vegades ens sembla que el que fem és tan sols una gota en el mar, però el mar seria més petit si li faltés una gota». Teresa de Calcuta, Premi Nobel de la Pau 1979.

7. Remeiera
Hi érem. Guaríem les malures amb els nostres remeis d’herbes medicinals, recol·lectades als prats i assecades a les golfes de les cases. Fèiem la funció de llevadores i ajudàvem les mares a donar llum, a crear un demà. Transmetíem els nostres coneixements de generació en generació. Hi som i hi serem; amb tot allò que queda d’un coneixement ancestral après de la terra i de les dones sàvies. «Les persones oblidaran el que vas dir i oblidaran el que vas fer. Però mai no oblidaran com les vas fer sentir». Maya Angelou, activista nord-americana pels drets civils.

8. Mare
Les muntanyes hi serien. El fred de l’hivern i el sol estiuenc, les gebrades, el cant dels ocells a la primavera… també hi serien. Hi seria la vall. Però sense les mares, el cor d’aquest país no bategaria. «La maternitat no és només donar vida, és també aprendre a cuidar-la, ensenyar-la a créixer i, de vegades, deixar-la volar». Frida Kahlo, pintora mexicana.