El Tuc dera Pincèla, tot i la seva altitud modesta, domina les valls del nord de l’Aran. Situat entre les riberes de l’Unhòla, Varradòs i Salient, des del cim podrem admirar, cap al nord, els tucs de la frontera amb França, i cap al sud tota la carena que divideix els Pirineus. L’ascensió es realitza per terreny llis i herbós, ben diferent del substrat granític del sud de la vall, i ofereix amples i suaus pales, molt apropiades en moments de la temporada en que la neu escasseja.

Quan la neu és present al fons de vall iniciarem la sortida des del mateix poble de Bagergue, o bé si la pista és neta ens estalviarem un tram pla més o menys llarg fins la Bòrda des de Peró. Des d’aquí, l’opció d’ascens cap al Plan de Moredo més segura és pujar seguint el camí d’estiu per la solana i creuar el barranc de Moredo a la part més alta i menys encaixonada. Si la neu és escassa a les solanes i l’estabilitat de la neu és bona, creuem el barranc de Moredo al costat de la Bòrda, i guanyem alçada pels prats oberts, sense fer les marrades de la pista, primer en direcció oest i després nord-oest. Ens caldrà creuar algun barranc secundari. Retrobem la pista, i la podem seguir en direcció al Plan de Moredo. Cal fer atenció que aquest és un tram exposat a allaus humides i lliscaments freqüents que davallen de la Pala de Hèr. Abans d’arribar al Plan de Moredo, ja podem abandonar la pista per entrar a la Coma d’Arenho. Evitarem la llera del barranc, encaixat i dret, i anirem pujant fent ziga-zagues per les pales de la nostra esquerra fins uns plans on la coma es divideix en dos. A la dreta, deixarem una coma secundària i anirem a buscar el llom elevat del marge dret del barranc de la vall principal, allunyant-nos de l’exposició als vessants amb orientació nord-est molt proclius a la formació de plaques. Ens mantenim en aquest llom fins poc abans de sortir a l’evident Colhada des Clòts de Monnàs, en que haurem de fer un flanqueig obligat però ja menys exposat per guanyar la collada. A partir d’aquí, l’itinerari passa al sud. Per accedir al cim, flanquegem ascendint lleugerament cap a la collada ampla entre el Tuc dera Pincèla i el Tuc d’Arenho, evitant encarar la pala S, i fem els darrers metres per la carena ampla i còmoda. El descens més segur és pel mateix itinerari de pujada. Si la neu en orientació sud és molt estable, podem optar per descendir des del cim mateix per la seva pala sud directament a la Colhada i des d’aquest punt continuar el descens seguint la traça de pujada.

El Tuc de Parros, pel seu fàcil accés, i terreny herbós i poc rugós que amb poc gruix de neu és possible lliscar-hi sense trencar els esquís, és una de les ascensions més populars i freqüentades de la Val d’Aran. Aquí us proposem un itinerari circular, remuntant la solitària vall de Parros, passant per l’estanh Nere i ascendint la punta SO, a uns 300 m del veritable cim, al que podrem arribar amb esquís o a peu seguint la cresta somital. Per evitar remar en excés, farem la tornada remuntant el Cap des Clòsos i un descens més directe al Pla de Beret.

Des de l’aparcament del Pla de Beret, començarem baixant uns 2,5km seguint la pista al costat de la Noguera Pallaresa pel seu marge esquerre en direcció a Montgarri, fins la cabana de Parros. Des de la cabana, iniciem l’ascens per la vall del mateix nom. Primer pel marge esquerre del riu i, quan la vall s’estreny, passarem al vessant obac. Evitem remuntar seguint el curs del riu ja que es tracta d’una trampa on allaus de petites dimensions podrien colgar-nos. Quan la vall s’obre (cota 2.100 m), seguim per la part central superant petits ressalts que ens permeten guanyar alçada ràpidament. El tuc ens queda al fons de la vall, i en primer terme, tenim la carena rocosa que baixa des del cim i que es trenca en un evident coll a mitja alçada. Dirigim la traça a aquest coll, evitant acostar-nos al vessant SE de la Sèrra de Mòrto, on sovint es formen plaques inestables o en situacions de calor o forta insolació s’hi desencadenen allaus de neu humida. Des del coll, iniciem un compromès flanqueig per travessar la coma orientada al NE fins el llom. Continuem remuntant per terreny cada cop més suau, deixant la cubeta amb l’estanh Nere de Parros a sota, a la nostra dreta i evitant les acumulacions s’hagin pogut formar prop de la carena. Arribem al cim des d’on podem contemplar d’una panoràmica magnífica amb la silueta imposant del Tuc de Maubèrme cap al nord.

En cas de dubte de l’estabilitat de la neu, iniciem el descens pel mateix itinerari d’ascens. Si l’estabilitat al tram del flanqueig NE és bona, podem deixar el coll a la dreta i continuar avall per la coma NE fins el pla on hi ha una perxa d’innivació. Des d’aquest punt o bé des de més amunt si hem davallat a la vall seguint la traça de pujada, remuntem el Cap des Closòs fent-li la volta pel seu vessant NO. Des del cim, descendim lleugerament, però sense ficar-nos a la vall del Barlongueta, per enllaçar amb la carena del Tuc deth Miei. La remuntem fins el mateix cim i baixem directament cap a l’aparcament de Beret, evitant les comes més dretes on a vegades es troben acumulacions de neu inestables.

Al sector nord de l’Aran, enclavats per les valls de Toran al nord, la Garona a l’oest i Varradòs al sud i l’est, destaquen de forma singular i visibles des de molts indrets de la Vall d’Aran, la Montanha d’Uishèra i el Montlude. Assolir la seva cota màxima des del poble d’Arres constitueix una jornada d’esquí llarga i exigent, que recomanem emprendre amb neus estables i ràpides, sobretot en orientacions solanes. L’esforç trobarà la seva recompensa amb l’espectacular panoràmica de tota la carena de muntanyes que limiten la Vall d’Aran amb el vessant sud dels Pirineus, el Pic d’Aneto i Maladetes, i els tres mils de Luishon.

Des d’Arres de Sos, normalment podrem pujar en cotxe per la pista inicialment asfaltada en direcció la Bassa d’Arres, fins el revolt on hi ha el dipòsit del poble. Aquí comencem a remuntar pels prats oberts de pendent suau en direcció nord fins trobar altre cop la pista que ja s’ha bifurcat. Nosaltres la prenem en direcció est, que va pujant per dins el bosc de pi roig, i al cap de dos marrades fortes trobem a damunt la pista, a mà esquerre, una clariana amb una cabana petita de pedra (cota 1.725 m). Enfilem aquesta clariana 50 m amunt, en direcció nord-est, fins trobar un camí que puja en diagonal. El prenem i seguim en direcció sud-est. Segons el gruix de neu, ens pot costar no perdre aquest camí, ja que està força tancat pel seu desús. De referència, hem d’anar a sortir al revolt ample a cota 1.875 m de la mateixa pista que abans hem deixat. Reprenem la pista altra vegada, i ja no la deixem fins arribar al Plan d’Uishèra, amb la cabana de pastor. Des d’aquí, veiem clarament cap al nord la bretxa que hem de guanyar, entre els cims de la Montanha d’Uishèra i el Tuc de Sacauva. Un cop a la bretxa, enfilem el Tuc de Sacauva i continuem per la carena en direcció nord-est fins la Penha Blanca (2.287 m). Des d’aquí, perdem uns metres per l’aresta nord (esquerre) i fem un curt descens per la valleta de pendent no tant abrupte (orientació nord-est) com la barra rocosa que teníem abans a sota des de Penha Blanca. Arribem a l’indret dels Horats de Margalida. Remuntem pels pendents poc drets a l’esquerra del barranc fins l’estanh Long de Vilamòs. Ara toca fer un flanqueig ascendent, seguint el mateix rumb nord-est, per anar a buscar el pas que ens mena a l’estany Redon i una mica més enllà, una bassa secundària. Seguim guanyant alçada, mantenint el mateix rumb, i en trobar l’aresta est del Montlude virem a oest per guanyar el Còth der Estanh. Aquest és un tram curt de fort pendent, que a vegades presenta grans acumulacions de neu. Alternativament, podem donar la volta a la muntanya i guanyar el coll pel nord, normalment més pelat i gelat. Des del coll, continuem per l’ample llom i amb relativa facilitat fins al cim. Farem el descens i retorn pel mateix itinerari d’ascens, amb la variant d’enfilar la cresta des de l’estanh Long de Vilamòs i ja no deixar-la fins el Tuc de Sacauva i la bretxa del costat que ens permet descendir al Plan d’Uishèra.

L’antic poble de Montgarri està emplaçat més enllà del Pla de Beret, aigües avall del naixement de la Noguera Pallaresa i a tocar del Pallars Sobirà. La difícil comunicació va accelerar el despoblament de la vila a mitjans del segle XX, i el progressiu abandó del Santuari, rectoria i hospital. A començaments del segle actual, amb la restauració del Santuari i l’arranjament del Refugi, Montgarri ha tornat a prendre vida i constitueix aquell indret idíl·lic i sempre imprescindible de visitar. A l’hivern, amb els paratges nevats, l’excursió en raquetes de baixa dificultat és un viatge màgic per gaudir amb la família i els amics.

Des del Pla de Beret, l’itinerari que proposem aquí segueix la pista que discorre pel marge esquerre de la Noguera Pallaresa, normalment amb la neu trepitjada i contínua fins al Santuari. El descens és progressiu, agradable i variat, amb zones més obertes per poder contemplar les muntanyes nevades i amb trams més protegits de bosc de pi negre. Creuem el riu de Parros on hi ha una cabana, i el riu d’Horcalh i la casa de Can Cabau. A 1km, a l’indret on trobem la creu de terme, tenim vistes per primer cop al Santuari. Tan sols ens queda un suau passeig per arribar al nostre destí. No us perdeu la visita al Santuari romànic i al Refugi Amics de Montgarri, on trobareu servei de bar i restaurant. Si teniu curiositat, la vila antiga queda emplaçada a menys de 1km del Santuari seguint la pista avall que ara discorre pel marge dret. Pel retorn, és millor pel mateix itinerari d’anada ja que aquesta pista és exclusiva pels usuaris amb raquetes i esquís, mentre que la pista que discorre pel marge dret i obac està molt més transitada pels trineus amb gossos i motos de neu.

Segurament la més clàssica de les ascensions de la Val d’Aran, el Montardo és un itinerari variat que inclou bosc a la part baixa, estanys glaçats durant l’ascens i una pala final enlairada i esvelta. La vista des del cim és immillorable, amb l’Aran estenent-se cap al nord i la part ribagorçana del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici cap al sud. L’ascensió pot realitzar-se en una jornada llarga des del Pònt de Ressèc o bé partir-la en dos jornades pernoctant al Refugi dera Restanca. Les diverses possibilitats en el descens, segons el nostre nivell d’esquí i l’estabilitat de la neu, acaben de completar una ascensió que fa honor a la popularitat de la muntanya. Aquí ressenyem l’ascenció des del Refugi dera Restanca. L’accés al refugi queda recollit en una fitxa a part.

Des del Refugi dera Restanca, prendre la coma de l’Estanh deth Cap deth Pòrt. És millor sortir planejant prop de l’estany represat fins la part baixa de la coma, per evitar el terreny dret i procliu a purgar que ens queda l’esquerra. Remuntem la coma, fent atenció a possibles plaques inestables a tots dos costats del barranc. Des de l’estany, veiem al fons l’evident Coret de l’Oelhacrestada. A partir d’aquí, l’itinerari queda exposat a les allaus que davallen del vessant S de les Agulhes deth Montardo fins atènyer Oelhacrestada. És millor seguir la vall pel mig, ja que també cal vigilar amb les petites plaques que es poden formar-se a l’abric dels petits relleus del costat obac. Els darrers metres abans del coll, sovint estan ventats. Un cop passem Oelhacrestada, cal remuntar els pendents d’orientació sud fins el Còth deth Montardo. En aquesta zona, la neu transforma ràpidament i resulta difícil triar un itinerari segur. Un cop al Còth deth Montardo, tenim davant nostre la darrera pala cimera orientada a l’est: terreny complex, procliu a formar plaques de dimensions considerables, que en ocasions ens obligaran a renunciar al cim. L’opció més segura és atènyer el cim per l’aresta de l’esquerra.

Podem descendre pel mateix itinerari de baixada o bé si tenim un bon nivell d’esquí, coneixements de terreny i capacitat per avaluar l’estabilitat de la neu, podem plantejar-nos el descens per la ja popular canal “amagada” i la cara nord o bé continuar per la cara nord-est i descendre cap a l’estany de Saslòses.

Entre les nombroses ascensions possibles des del Refugi de Colomèrs, el proper Tuc de Lluçà és l’opció ideal per realitzar si no disposem de gaire temps. L’itinerari és inicialment compartit amb la popular travessa pel Port de Caldes cap al Refugi Ventosa i Calvell, però es desvia cap al sud i enfila una vall secundària. La darrera pala orientada al nord-oest, sense ser terreny complex, ens exigirà traçar amb cura. En culminar el cim, descobrirem a vista d’ocell l’espectacular circ lacustre de Colomèrs i les muntanyes ribagorçanes del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Des del Refugi a la vora de l’Estany Major de Colomèrs en amunt, els arbres deixen pas a rocams i prats, solcats d’estanys i muntanyetes. Anem a buscar la Coma deth Pòrt de Caldes, la vall més marcada que se’ns obre a la dreta (oest) de l’Estanh Mòrt. Aquí estarem exposats a vessants drets i solans, d’on poden caure allaus, especialment en dies de calor o forta insolació. Més amunt, la coma es fa estreta, i cal fer atenció a les possibles acumulacions dels vessants obacs. En aquest punt, quan el pendent esdevé més dret, si continuem amunt, la vall ens portaria al Port de Caldes. Aquesta és una equivocació freqüent, especialment en dies amb visibilitat reduïda. En arribar a la cota 2.250 m, virem cap al sud per remuntar la valleta que ens condueix fins al peu de la pala cimera. Aquest és un racó molt obac, de cota elevada i procliu a formar plaques, que poden romandre inestables força temps. És millor ascendir fent una diagonal en direcció est buscant el pendent més suau per un llom poc marcat fins assolir el cim. El descens pel mateix itinerari que la pujada és l’opció més freqüent i segura, ja que en coneixem les condicions.

Aquest itinerari circular discorre pel conjunt d’estanys del circ de Baciver i és ideal per fer en raquetes com també iniciar-se a l’esquí de muntanya. Es tracta d’una opció alternativa al popular Tuc del Vacivèr quan busquem una excursió més fàcil, tant de dificultat tècnica com d’exigència física. També és més assequible quan les condicions de temps i neu a cota alta no són favorables.

Des de l’aparcament d’Orri, prenem la vall del Arriu Malo, entre el Cap de Vaquèira i el mateix Tuc de Vacivèr, per l’evident cometa de l’esquerra. Guanyem una zona més plana i sense bosc, i continuem buscant les clarianes entre els pins, mantenint-nos prop del fons de vall, per la dreta hidrogràfica del riu. Visualitzem a una distància ja relativament propera el mur de la presa de l’estany de Baix de Baciver. Busquem el pas pel mateix indret (pas estret) fins arribar a l’estany, on se’ns obre l’espectacular circ de Baciver a davant nostre. Des d’aquí continuem en direcció est, entre pins dispersos, traçant per la dreta d’una petita muntanya (cota 2.345 m sobre el mapa), i seguim amb rumb nord-est fins trobar el primer dels estanys de Dalt de Baciver. En funció de l’horari, les condicions i les ganes que tinguem, podem fer la volta al primer dels estanys o bé rodejar-los tots dos fins tornar al desguàs de sortida d’aigua del primer estany. Des d’aquest punt, iniciem el retorn seguint el barranc avall fins retrobar la nostra traça de pujada i retornar a la vora de l’estany de Baix. Des d’aquí, podem continuar el descens pel mateix itinerari de pujada o bé podem dirigir-nos en direcció nord-oest per trobar un descens per una valleta secundària. Poc abans d’arribar a l’aparcament ens haurem retrobat altre cop amb la traça de pujada.

La vall de Conangles és sense dubte un dels exemples de terreny “gran” de la Val d’Aran. Des del fons de vall, mirant el vessant obac, són més de 1000 m de desnivell de pales de fort pendent, canals de neu i gel i crestes afilades que tanquen el circ des del Tuc de Contesa fins el Pòrt de Rius. El substrat granític i el fet de situar-se al límit sud de la vall, més exposada als efectes del vent, fan que no sigui una vall per visitar a començaments d’hivern. Tanmateix, quan el gruix de neu és suficient, l’orientació obaga i l’accés relativament alt i pràctic des de la boca sud del túnel, fan que sigui un sector on podem allargar l’activitat d’esquí fins ben entrada la primavera. Aquí proposem remuntar la vall fins el Coll de Conangles, des d’on podrem saltar a la capçalera de la Ribèra de Rius per emprendre l’ascenció al Tuc des Estanhets, vèrtex i mirador privilegiat de les valls de Rius, Conangles i Besiberri. És un itinerari exigent, tant físic com tècnic, i que transcorre per terreny complex.

Des de l’aparcament de l’Espitau de Vielha, a la boca sud del túnel, sortim en direcció est remuntant progressivament els prats fins trobar la pista que també prové de l’Espitau però fent més volta. La seguim fins que trobem la confluència del riu de Conangles amb el barranc de l’estanh Redon. Aquí tenim dues opcions: durant el cor de l’hivern és millor creuar el barranc del Redon i continuar per la solana de la vall, seguint el camí del GR-11. A la primavera, quan la neu escasseja al costat solà, creuem el riu de Conangles per la palanca de formigó i seguim per la pista que s’enfila per l’obaga dins la fageda. En tot cas, ens mantenim el més a prop possible del fons de vall per arribar al fons del circ. Aquí remuntarem per la coma del barranc de Conangles, que queda allunyada i protegida de les canals del Contesa. La primera part és més obligada, per després esdevenir una pala ampla de pendent no tant fort. A la part superior d’aquesta pala, hem d’entrar altre cop dins la coma del barranc i seguir pujant fins guanyar la morrena frontal que delimita la cubeta dels Estanhons de Conangles. Des d’aquí ja veiem el coll, però encara ens queda remuntar un seguit de pales de pendent fort, i orientació sud i oest, evitant l’estreta canal que davalla directament des del coll. Arribem al Còth de Conangles, situat entre el Tuc de Conangles i el mateix Tuc des Estanhets, i treiem el nas al costat de Rius. Cal treure pells per descendre uns 70-100 m de desnivell necessaris per poder passar amb seguretat a la valleta de la cara nord del Tuc des Estanhets. Remuntem aquesta valleta, de pendent cada cop més fort, per guanyar la marcada bretxa a l’esquerre del cim. Els darrers metres sota la bretxa són molt drets i sovint presenten acumulacions grosses i inestables. Si no estem segurs de l’estabilitat de la neu en aquest punt, farem mitja volta. En un ambient molt alpí, passem la bretxa al costat de la vall de Besiberri i tan sols ens queden escassos 20 m de desnivell fins el cim. Després de disfrutar merescudament l’espectacular vista panoràmica, emprenem el descens seguint el mateix itinerari d’ascens. Qualsevol variant que volguem emprendre d’aquest itinerari, implica major exposició: per tant hem d’estar molt segurs de les condicions i l’estabilitat de la neu abans de prendre una decisió. Des del Còth de Conangles fins l’aparcament representa un descens continu de 1000 m. A disfrutar-lo!

Aquesta itinerari circular adequat per fer amb raquetes ens permet, sense massa complicació tècnica, gaudir de la bellesa de la fageda de Conangles vestida d’hivern. En endinsar-nos per la vall i aixecar el cap, ens descobreix un espectacular circ format per muntanyes agrestes i imponents. Tot i que sovint el vent de Port ens incomoda al vessant sud, la vall de Conangles queda relativament protegida, i ens permet realitzar aquesta volta amb seguretat, fins i tot en dies de vent i/o visibilitat reduïda.

Partint del Refugi de Conangles, seguim la pista forestal en direcció nord per dins la fageda. Al cap de 1km, sortim del bosc i creuem el barranc de Conangles per un pont de formigó. Abandonem la pista i remuntem els prats de pendent suau en direcció nord fins trobar la pista forestal que prové de l’Espitau de Vielha. Seguim aquesta pista en direcció est fins a l’indret on conflueixen els barrancs de l’estany Redon i Conangles. Creuem un i altre barranc per palanques de formigó i seguim la pista que entra altre cop dins la fageda de l’obaga de Conangles. Després d’una primera marrada, el rumb és bàsicament cap a l’est. Quan els avets i els pins prenen protagonisme al faig, el bosc ja no és tant dens i s’obren les primeres clarianes: ens trobem just a sota dels contraforts del Tuc de Contesa. Aquí evitarem exposar-nos a sota les canals nord d’aquesta muntanya, i buscarem per clarianes i terreny planer creuar cap el vessant solà de la vall, on el terreny és més obert i menys exposat. A partir d’aquí, iniciem el retorn, vall avall en direcció oest. Ens tornem a endinsar a la fageda i continuem per la dreta del barranc de Conangles fins trobar-nos de nou amb el barranc de l’estany Redon. Ara ens tocarà creuar-lo sense palanca buscant algun pont de neu o indret amb el cabal més baix. De seguida retrobem la traça de pujada que amb comoditat ens porta altre cop al refugi, el nostre punt de partida.

A més dels populars circuits curt i llarg del circ de Colomèrs, proposem aquesta volta “intermitja” pel què fa la distància i desnivell a recórrer. L’itinerari ens permet fer una bona descoberta d’estanys i contemplar de ben a prop els imponents tucs que delimiten el circ. Si bé al llarg del recorregut la dificultat tècnica és baixa i el terreny simple, recomanem fer aquesta volta amb bon temps i visibilitat, per orientar-nos millor i gaudir del paisatge espectacular que ens rodejarà en tot moment.

Si hem pernoctat al Refugi, ens caldrà retrocedir fins a l’antic refugi i creuar la presa. Ens adrecem en direcció est per guanyar el Coret de Clòto. No descendim cap als estanhs de Clòto que veiem a davant nostre, si no que ens dirigim en direcció sud cap a l’estanh Long. Seguim remuntant la vall, passant per l’estanh Redon fins el destacat estanh Obago, amb la impressionant cara i canal nord-oest del Tuc de Ratèra com a teló de fons. Aproximadament a la meitat de la longitud d’aquest estany, allà on hi ha una petita península, virem en direcció oest per remuntar una valleta que ens dóna accés en un altiplà amb els estanhs des Gargolhes i des Cabos en primer terme. Continuem en direcció oest, amb petites pujadetes i baixadetes, passant vora el petit estanh Plan i tot seguit Garguilhs de Jos fins l’Estanh Mòrt. Des d’aquí, prenem la traça que ve de la Coma deth Pòrt de Caldes i que en poca estona i direcció nord ens retorna al Refugi de Colomèrs.